Joan Miró, la recerca de les arrels al Camp de Tarragona

Quan hom contempla l’obra de Joan Miró (1893-1983), enmig dels colors plans, purs i els traços negres -ara fins i nets, ara gruixuts i estellosos, quasi salvatges- que se’ns mostren amb la seva ferotgia més natural, no pot sinó deixar-se absorbir per la visceralitat de la seva pintura. Les creacions de Miró se’ns presenten aleshores com una veritable revelació. Ens embolcallen i ens fan quedar atònits davant l’evidència d’alguna cosa que intuïm com a pròpia i que es troba en el racó més animal de la consciència. Aquesta reacció respon exactament a la seva voluntat més profunda, la d’aconseguir una pintura universal.

Miró, però, ens serveix el plat fet. El seu recorregut fins a arribar a l’última etapa de la seva trajectòria plàstica, és llarg i abrupte. I no és sinó gràcies a la cicatrització de les diverses experiències anteriors que marquen la seva biografia com a artista, que arriba al resultat de
síntesi i essència que va caracteritzant de forma ascendent l’esdevenir de la seva creació.